L’AUTOESTIMA

                              

Dilluns 

L’ANEGUET LLEIG:

Com cada estiu, a la Senyora Ànega es va posar a covar els seus ous i totes les seves amigues del corral estaven desitjoses de veure els seus aneguets, que sempre eren els més bonics de tots.

Va arribar el dia en què els aneguets van començar a obrir els ous a poc a poc i tots es van reunir al voltat del niu per a veure'ls per primer cop.

Un a un varen anar sortint, fins a sis preciosos aneguets, cadascun d'ells acompanyat pels crits d'alegria de la Senyora Ànega i de les seves amigues. Tan contentes estaven, que van trigar una mica a adonar-se'n que un ou, el més gran de tots set, encara no s'havia obert.

Tots van concentrar la seva atenció en l'ou que romania intacte, fins i tot els aneguets acabats de néixer, esperant veure algun signe de moviment.

Al cap de poc temps, l'ou es va començar a trencar i en va sortir un ànec somrient, més gran que els seus germans, però, sorpresa!, moltíssim més lleig i malgirbat que els altres sis...

La Senyora Ànega es moria de vergonya per haver tingut un aneguet tan lleig i el va apartar amb l'ala mentre atenia als altres sis.

L'aneguet es va quedar molt trist perquè se'n va adonar que allà no el volien ...

Van passar els dies i el seu aspecte no millorava, al contrari, empitjorava, ja que creixia molt ràpid, era molt prim i malgirbat, a més de bastant maldestre.

Els seus germans li feien bromes pesades i se'n reien constantment, dient-li lleig i maldestre.

L'aneguet va decidir que havia de buscar un lloc on pogués trobar amics que de veritat el volguessin a pesar del seu aspecte desastrós i un matí, molt aviat, abans que es llevés ningú del graner, va fugir per un forat de la tanca.

Així arribà a una altra granja, on una vella el va recollir i l'aneguet va creure que havia trobat un lloc on per fi l'estimarien i el cuidarien, però també es va equivocar, ja que la vella era malvada i només volia que el pobre aneguet li servís de primer plat. I se n'anà d'allà corrent.

Va arribar l' hivern i l'aneguet lleig quasi es mor de gana, doncs havia de buscar menjar entre el gel i la neu i havia de fugir de caçadors que pretenien disparar-li.

Al final va arribar la primavera i l'aneguet va passar per un estany on va trobar les aus més belles que mai havia vist fins aleshores. Eren elegants, gràcils i es movien amb tanta distinció que es va sentir totalment acomplexat perquè ell era molt maldestre. De totes formes, com no hi tenia res a perdre s'hi va apropar i els va preguntar si podia banyar-se també.

Els cignes, doncs eren cignes les aus que l'aneguet va veure a l'estany, li van respondre:

- Doncs es clar que sí, ets un dels nostres!

I l'aneguet va respondre

- No us burleu de mi! Ja sé que sóc lleig i malgirbat, però us heu de riure de mi per això

- Mira el teu reflex a l'estany - li van dir ells - i veuràs que no et mentim.

L'aneguet es va introduir incrèdul a l'aigua transparent i el que va veure el va deixar meravellat. Durant el llarg hivern s'havia transformat en un cigne preciós!. Aquell aneguet lleig i malgirbat era ara el cigne més blanc i elegant de tots els que hi havia a l'estany.

Així fou com l'aneguet lleig es va unir als seus i fou feliç per sempre.

Nota: en el youtube podem trobar diferents videos d’aquest conte.

Dimarts :

 “ JO VULL SER PRINCESA “

 

La Maria té 6 anys. Sempre està somiant, a cada moment del dia li surt un somni dels ulls, de vegades li surt de les orelles,fins i tot dels dits dels peus.

Té el cabell rinxolat i de color castany. Això és la única cosa que no li agrada. A ella li agradaria tenir el pel de color negre.

Negre com els musclos que surten de la mar salada. Com les olives dels olivers del seu iaio Tomàs. Com la nit puntejada d’estels.

El negre no és tan mal color com pensa molta gent.

El somni més desitjat de la Maria és ser princesa. Per això sempre porta vestits i faldilles. I de vegades es posa una jaqueta de la seva mare com si fos una reial capa i camina pel passadís de sa casa saludant al seu estimat poble, que està representat pel seu germanet Manel.

El que la Maria no entén, és perquè quan juga a ser princesa les seves amigues se la miren amb ulls estranys.

Inclòs, de vegades la seva mare li diu:

-         Ai Marieta! Deixa de somicar i toca de peus a terra.

I això a la Maria la posa molt trista.

Pot ser la seva mare, ho diu perquè les princeses dels contes són rosses, amb ulls blaus i amb una panxeta més petita que la d’ ella.

I quan la Maria pensa això, el seu cor es fa més petit i el seu somni menys desitjat.

Això de ser princesa es fa cada cop més difícil. Com més gran es fa, menys princesa es sent.

La Maria es mira a la seva iaia que era molt i molt velleta i va pensar que ja ni recordaria que era això de ser princesa:

-         “ Iaia, tu quan vas deixar de ser princesa?”.

 La iaia se la mira amb tendresa i tot acaronant-la els cabells rinxolats li diu:

-         “ Bonica Maria, jo mai he deixat de ser princesa. I tu tampoc ho has de deixar de ser-ho mai. Però no has de ser una princesa com la dels contes. Aquestes són avorrides, no juguen mai i són totes iguals. Això no té res d’especial ni divertit. En canvi tu ets una princesa única. No hi ha ningú com tu. Ets la princesa Maria! “.

I de nou, un somriure torna als llavis de la Maria:

- “ Es clar!! Jo sóc la princesa Maria. Ja no cal voler ser princesa, perquè ja ho sóc!!”.

 DIMECRES:

 LES DUES MUNTANYES,

En una terra on no hi vivia ningú hi havia dues muntanyes que s'alçaven al bell mig d'una gran plana.

Una, era molt alta. Estava formada per unes roques grises, quasi blanques, que brillaven des que sortia el sol fins que s'amagava. Des del cim d'aquesta muntanya es  podia contemplar per tots costats una gran extensió de terra.

L'altra era més petitona. No tenia roques que brillaven, ni es podia veure gran cosa des del seu cim. L'única cosa que ens podia oferir era el color vermell de la seva argila i el verd de les herbes salvatges.

Un dia, la muntanya gran pensava: "Jo sí que en sóc, de bonica! En canvi aquesta muntanya veïna, tan baixa i tan lletja. No m'agradaria gens ser com ella...”

La petita també feia els seus pensaments, i deia: "Per què dec servir jo? Sóc baixa, trista.., no tinc ni un punt que brilli..., només quatre herbotes que prou feina tenen per a créixer.”

Ah! però..., sabeu que va passar? Doncs, que un dia varen arribar per aquelles terres uns nois i noies forasters, carregats amb motxilles i tendes, buscant un lloc per acampar.

En veure aquelles muntanyes, van pujar primer a la més alta. Tots quedaren sorpresos de la seva bellesa i van decidir quedar-se al seu cim. Ah renoi! S'adonaren de sobte, que tot era pedra i no hi havia ni un sol lloc per a poder clavar la tenda...

    Ben desenganyats van baixar cap a la petita, encara que no els agradés tant.

    No sabeu pas l'alegria que van tenir quan van veure que allà sí que la tenda es clavava fàcilment.

    Van passar uns dies, i com que hi estaven tan bé, decidiren quedar-s'hi una bona temporada.

    Llavors començaren a plantar-hi verdures, arbres, flors i una gran figuera.

Aquella muntanya que pensava que no servia per a res, va convertir-se en un lloc meravellós, on la vida era agradable i acollidora. Mentre que la muntanya gran es va haver de quedar tota la vida igual, com al principi.  

DIJOUS

EL MEU POLLET GROC ( poesía ) :

Jo tenia un pollet groc

amb el cap més gran que el cos

li vaig comprar unes ulleres

per ensenyar-lo a llegir.

Les lletres ja coneixia

però no les volia dir.

Ai! quin poll més remenut

que n’és de petit i agut.

Li vaig comprar unes sabates

per dur-lo a passejar,

però li venien grosses

i no les podia portar.

Li vaig comprar una corbata

I també se la llevà.

Ai ! quin poll més remenut

que n’és de petit i agut.

Res de tot això li agrada,

Lo que ell vol és anar a jugar

amb els pollets de l’escola

i els diumenges anar a nedar

i collir floretes grogues

i encalçar els escarabats.

Ai! Quin poll més remenut

Que n’és de petit i agut.                            Carme Barceló.

DIVENDRES

 LA VASIJA  AGRIETADA(traduir i adaptar )

Una porteadora de agua de la China tenía dos grandes vasijas, que colgaban a los extremos de un palo que cargaba encima de los hombros. Cada día hacia un largo camino a pie desde el arroyo hasta la casa de su patrón. Una de las vasijas tenía varias grietas, mientras que la otra estaba nueva y perfecta. La que estaba en buen estado, conservaba toda el agua al final del camino, mientras que la vasija rota cuando llegaba había perdido la mitad del agua.

Durante dos años completos eso sucedió así diariamente. La vasija nueva estaba muy orgullosa de sus logros, pues se sabía perfecta para los fines para los que fue creada. Pero la pobre vasija agrietada estaba muy avergonzada de su propia imperfección y se sentía miserable porque sólo podía hacer la mitad de todo lo que se suponía que era su obligación.

Después de dos años, la tinaja quebrada le habló a la aguadora diciéndole:

- “Estoy avergonzada y me quiero disculpar contigo, porque debido a mis grietas sólo puedes entregar la mitad de mi carga y sólo obtienes la mitad del valor que deberías recibir.”

La vieja aguadora, apesadumbrada, le dijo compasivamente:

- “Cuando regresemos a casa quiero que te fijes en las bellísimas flores que crecen a lo largo del camino.”

Así lo hizo la tinaja. Y en efecto vio muchísimas flores hermosas a lo largo del trayecto, pero de todos modos se sintió apenada, porque al final sólo quedaba dentro de sí la mitad del agua que debía llevar.

La aguadora le dijo entonces:

- “¿Te diste cuenta de que las flores sólo crecen en tu lado del camino? Siempre he sabido de tus grietas y quise sacar algo positivo de ello. Sembré semillas de flores todo a lo largo del camino por donde vas y todos los días las has regado, y durante dos años yo he podido recoger esas flores para decorar el altar de mi Madre. Si no fueras exactamente tal y como eres, incluyendo tus defectos, no hubiera sido posible crear esa belleza.”