Dilluns
L’ANEGUET LLEIG:
Com cada estiu, a la Senyora Ànega es va posar a
covar els seus ous i totes les seves amigues del corral estaven desitjoses de
veure els seus aneguets, que sempre eren els més bonics de tots.
Va arribar el dia en què els aneguets van començar
a obrir els ous a poc a poc i tots es van reunir al voltat del niu per a
veure'ls per primer cop.
Un a un varen anar sortint, fins a sis preciosos
aneguets, cadascun d'ells acompanyat pels crits d'alegria de la Senyora Ànega i
de les seves amigues. Tan contentes estaven, que van trigar una mica a
adonar-se'n que un ou, el més gran de tots set, encara no s'havia obert.
Tots van concentrar la seva atenció en l'ou que
romania intacte, fins i tot els aneguets acabats de néixer, esperant veure
algun signe de moviment.
Al cap de poc temps, l'ou es va començar a trencar
i en va sortir un ànec somrient, més gran que els seus germans, però,
sorpresa!, moltíssim més lleig i malgirbat que els altres sis...
La Senyora Ànega es moria de vergonya per haver
tingut un aneguet tan lleig i el va apartar amb l'ala mentre atenia als altres
sis.
L'aneguet es va quedar molt trist perquè se'n va
adonar que allà no el volien ...
Van passar els dies i el seu aspecte no millorava,
al contrari, empitjorava, ja que creixia molt ràpid, era molt prim i malgirbat,
a més de bastant maldestre.
Els seus germans li feien bromes pesades i se'n
reien constantment, dient-li lleig i maldestre.
L'aneguet va decidir que havia de buscar un lloc
on pogués trobar amics que de veritat el volguessin a pesar del seu aspecte
desastrós i un matí, molt aviat, abans que es llevés ningú del graner, va fugir
per un forat de la tanca.
Així arribà a una altra granja, on una vella el va
recollir i l'aneguet va creure que havia trobat un lloc on per fi l'estimarien
i el cuidarien, però també es va equivocar, ja que la vella era malvada i només
volia que el pobre aneguet li servís de primer plat. I se n'anà d'allà corrent.
Va arribar l' hivern i l'aneguet lleig quasi es
mor de gana, doncs havia de buscar menjar entre el gel i la neu i havia de
fugir de caçadors que pretenien disparar-li.
Al final va arribar la primavera i l'aneguet va
passar per un estany on va trobar les aus més belles que mai havia vist fins
aleshores. Eren elegants, gràcils i es movien amb tanta distinció que es va
sentir totalment acomplexat perquè ell era molt maldestre. De totes formes, com no hi tenia res a
perdre s'hi va apropar i els va preguntar si podia banyar-se també.
Els cignes, doncs eren cignes les aus que
l'aneguet va veure a l'estany, li van respondre:
- Doncs es clar que sí, ets un dels nostres!
I l'aneguet va respondre
- No us burleu de mi! Ja sé que sóc lleig i
malgirbat, però us heu de riure de mi per això
- Mira el teu reflex a l'estany - li van dir ells
- i veuràs que no et mentim.
L'aneguet es va introduir incrèdul a l'aigua
transparent i el que va veure el va deixar meravellat. Durant el llarg hivern
s'havia transformat en un cigne preciós!. Aquell aneguet lleig i malgirbat era
ara el cigne més blanc i elegant de tots els que hi havia a l'estany.
Així fou com l'aneguet lleig es va unir als seus i
fou feliç per sempre.
Nota: en el youtube podem trobar diferents videos d’aquest conte.
Dimarts :
“ JO VULL SER PRINCESA “
La Maria té 6 anys. Sempre està somiant, a cada moment del dia li surt un
somni dels ulls, de vegades li surt de les orelles,fins i tot dels dits dels
peus.
Té el cabell rinxolat i de color castany. Això és la única cosa que no li
agrada. A ella li agradaria tenir el pel de color negre.
Negre com els musclos que surten de la mar salada. Com les olives dels
olivers del seu iaio Tomàs. Com la nit puntejada d’estels.
El negre no és tan mal color com pensa molta gent.
El somni més desitjat de la Maria és ser
princesa. Per això sempre porta vestits i faldilles. I de vegades es posa una
jaqueta de la seva mare com si fos una reial capa i camina pel passadís de sa
casa saludant al seu estimat poble, que està representat pel seu germanet
Manel.
El que la Maria no entén, és perquè quan
juga a ser princesa les seves amigues se la miren amb ulls estranys.
Inclòs, de vegades la seva mare li diu:
-
Ai Marieta! Deixa de somicar i toca de peus a terra.
I això a la Maria la posa molt trista.
Pot ser la seva mare, ho diu perquè les
princeses dels contes són rosses, amb ulls blaus i amb una panxeta més petita
que la d’ ella.
I quan la Maria pensa això, el seu cor
es fa més petit i el seu somni menys desitjat.
Això de ser princesa es fa cada cop més
difícil. Com més gran es fa, menys princesa es sent.
La Maria es mira a la seva iaia que era
molt i molt velleta i va pensar que ja ni recordaria que era això de ser
princesa:
-
“ Iaia, tu quan vas deixar de ser princesa?”.
La iaia se la mira amb tendresa i
tot acaronant-la els cabells rinxolats li diu:
-
“ Bonica Maria, jo mai he deixat de ser princesa. I tu tampoc ho has de deixar
de ser-ho mai. Però no has de ser una princesa com la dels contes. Aquestes són
avorrides, no juguen mai i són totes iguals. Això no té res d’especial ni
divertit. En canvi tu ets una princesa única. No hi ha ningú com tu. Ets la
princesa Maria! “.
I de nou, un somriure torna als llavis
de la Maria:
- “ Es clar!! Jo sóc la princesa Maria.
Ja no cal voler ser princesa, perquè ja ho sóc!!”.
DIMECRES:
LES DUES MUNTANYES,
En
una terra on no hi vivia ningú hi havia dues muntanyes que s'alçaven al bell
mig d'una gran plana.
Una,
era molt alta. Estava formada per unes roques grises, quasi blanques, que
brillaven des que sortia el sol fins que s'amagava. Des del cim d'aquesta
muntanya es podia contemplar per tots
costats una gran extensió de terra.
L'altra
era més petitona. No tenia roques que brillaven, ni es podia veure gran cosa
des del seu cim. L'única cosa que ens podia oferir era el color vermell de la
seva argila i el verd de les herbes salvatges.
Un
dia, la muntanya gran pensava: "Jo sí que en sóc, de bonica! En canvi
aquesta muntanya veïna, tan baixa i tan lletja. No m'agradaria gens ser com
ella...”
La
petita també feia els seus pensaments, i deia: "Per què dec servir jo? Sóc
baixa, trista.., no tinc ni un punt que brilli..., només quatre herbotes que
prou feina tenen per a créixer.”
Ah!
però..., sabeu que va passar? Doncs, que un dia varen arribar per aquelles
terres uns nois i noies forasters, carregats amb motxilles i tendes, buscant un
lloc per acampar.
En
veure aquelles muntanyes, van pujar primer a la més alta. Tots quedaren
sorpresos de la seva bellesa i van decidir quedar-se al seu cim. Ah renoi!
S'adonaren de sobte, que tot era pedra i no hi havia ni un sol lloc per a poder
clavar la tenda...
Ben desenganyats van baixar cap a la petita,
encara que no els agradés tant.
No sabeu pas l'alegria que van tenir quan
van veure que allà sí que la tenda es clavava fàcilment.
Van passar uns dies, i com que hi estaven
tan bé, decidiren quedar-s'hi una bona temporada.
Llavors començaren a plantar-hi verdures,
arbres, flors i una gran figuera.
Aquella
muntanya que pensava que no servia per a res, va convertir-se en un lloc
meravellós, on la vida era agradable i acollidora. Mentre que la muntanya gran
es va haver de quedar tota la vida igual, com al principi.
DIJOUS
EL MEU POLLET GROC ( poesía ) :
Jo tenia un
pollet groc
amb el cap més
gran que el cos
li vaig
comprar unes ulleres
per
ensenyar-lo a llegir.
Les lletres ja
coneixia
però no les
volia dir.
Ai! quin poll
més remenut
que n’és de
petit i agut.
Li vaig
comprar unes sabates
per dur-lo a
passejar,
però li venien
grosses
i no les podia
portar.
Li vaig
comprar una corbata
I també se la
llevà.
Ai ! quin poll
més remenut
que n’és de
petit i agut.
Res de tot
això li agrada,
Lo que ell vol
és anar a jugar
amb els
pollets de l’escola
i els diumenges
anar a nedar
i collir
floretes grogues
i encalçar els
escarabats.
Ai! Quin poll
més remenut
Que n’és de
petit i agut. Carme
Barceló.
DIVENDRES
LA
VASIJA AGRIETADA(traduir i adaptar )
Una porteadora de agua de la China tenía dos grandes
vasijas, que colgaban a los extremos de un palo que cargaba encima de los
hombros. Cada día hacia un largo camino a pie desde el arroyo hasta la casa de
su patrón. Una de las vasijas tenía varias grietas, mientras que la otra estaba
nueva y perfecta. La que estaba en buen estado, conservaba toda el agua al
final del camino, mientras que la vasija rota cuando llegaba había perdido la
mitad del agua.
Durante dos años completos eso sucedió así
diariamente. La vasija nueva estaba muy orgullosa de sus logros, pues se sabía
perfecta para los fines para los que fue creada. Pero la pobre vasija agrietada
estaba muy avergonzada de su propia imperfección y se sentía miserable porque
sólo podía hacer la mitad de todo lo que se suponía que era su obligación.
Después de dos años, la tinaja quebrada le habló a
la aguadora diciéndole:
- “Estoy avergonzada y me quiero disculpar contigo,
porque debido a mis grietas sólo puedes entregar la mitad de mi carga y sólo
obtienes la mitad del valor que deberías recibir.”
La vieja aguadora, apesadumbrada, le dijo
compasivamente:
- “Cuando regresemos a casa quiero que te fijes en
las bellísimas flores que crecen a lo largo del camino.”
Así lo hizo la tinaja. Y en efecto vio muchísimas
flores hermosas a lo largo del trayecto, pero de todos modos se sintió apenada,
porque al final sólo quedaba dentro de sí la mitad del agua que debía llevar.
La aguadora le dijo entonces:
- “¿Te diste cuenta de que las flores sólo crecen en
tu lado del camino? Siempre he sabido de tus grietas y quise sacar algo
positivo de ello. Sembré semillas de flores todo a lo largo del camino por
donde vas y todos los días las has regado, y durante dos años yo he podido
recoger esas flores para decorar el altar de mi Madre. Si no fueras exactamente
tal y como eres, incluyendo tus defectos, no hubiera sido posible crear esa
belleza.”