Prudència: qualitat de ser prudent ( que atén
quan actua i pensa per no fer faltes(actes no desitjats))
DILLUNS :
Cuenta
Cuentos: El zorro
glotón.(1,50 minuts)
DIMARTS :
Cuenta Cuentos: El imán
acusador.(4,22 minuts)
DIMECRES :
Cuenta Cuentos: El primer vuelo.(4,30
minuts)
DIJOUS :
Cuenta Cuentos: El
sabelotodo.(5,16 minuts)
DIVENDRES :
Cuenta Cuentos: El perro y el
hueso.(1,54 minuts)
Annexos : vídeo o textos que si preferiu llegir podeu
fer servir.
FABULA -LA GALLINA DE
LOS HUEVOS DE ORO
LA GALLINA DELS
OUS D’OR
I havia una vegada un granger que tenia una
gallina molt especial. En comptes de posar ous normals, amb la seva clara i el
seu rovell, posava ous d'or pur.
I cada matí anava el granger a veure si la seva
gallina predilecta havia posat un ou d'or, i cada matí l'hi trobava allà.
El granger, llavors, tornava a casa i es disposava
a sortir per vendre l'ou d'or. I a les nits, se les passava sense dormir
comptat la fortuna que poc a poc, li anava donant la gallina. I en una
d'aquelles nits es va preguntar com s'ho deuria fer la gallina per pondre ous
d'or.
I després de descartar moltes idees, va quedar
convençut que la gallina tenia dintre seu, potser, una màquina que li permetia
fer els ous d'or. I pensant això, va començar a rumiar que, si li extreia la
màquina, ell podria fer ous a la seva conveniència i fer-se encara més ric i
milionari, i de forma més ràpida!
Aquesta idea el va anar absorbint. Cada dia era
més cobejós i volia més ous, més or. Es va anar obsessionant, fins que, un dia,
va anar al galliner disposat a recuperar la màquina que feia ous d'or que tenia
la gallina dintre seu.
I sense cap mena de remordiment, cec de la
cobdícia, va matar a la gallina dels ous d'or. Va córrer cap a casa veient els
meravellosos palaus en els que viuria, i
la va desplomar. I en obrir-la, quina va ser la seva sorpresa al comprovar que
la gallina dels ous d'or no tenia cap màquina, si no que era exactament com
qualsevol altra gallina.
Com feia els ous d'or? això encara és un misteri,
però el cert és que per culpa de la seva cobdícia es va quedar sense la gallina
dels ous d'or.
ELS CLAUS DE LA IMPACIÈNCIA
Aquesta és la història d’un noi
petit que tenia molt mal caràcter. El seu pare el volia ajudar, i li va
donar una bossa plena de claus, a la vegada que li donava aquest consell: “Cada
cop que perdis la paciència, has de clavar un clau darrera de la porta”. El
primer dia, el noi va clavar... 37 claus! Durant les setmanes següents, a
mesura que el noi aprenia a controlar el seu mal geni, cada cop havia de clavar
menys claus darrera de la porta. Al final va descobrir que li era més fàcil
controlar el seu geni que clavar els claus. I va arribar un dia en què va poder
controlar el seu caràcter durant tota la jornada. De seguida va informar al seu
pare, aquest el va felicitar, i després li va dir que a partir d’aquell moment
fes a l’inrevés: “Cada dia que aconsegueixis dominar el teu caràcter, arrenca
un clau dels que has clavat”.
Van passar els dies, i el jovenet finalment va poder anunciar al seu pare que ja no quedaven claus darrera de la porta. El seu pare el va agafar de la mà, el va acompanyar fins a la porta i li va dir: "Has treballat fort, fill meu, però mira tots aquests forats que han quedat darrera de la porta... Mai més no serà la mateixa que abans. Cada vegada que tu perds la paciència amb algú, deixes unes cicatrius igual que les que veus aquí”.
Moltes vegades perdem la paciència, i podem arribar fins i tot a insultar. I moltes vegades retirem el que hem dit... Però el fet de dir-ho i la forma de dir-ho... deixen senyal, una cicatriu que a vegades costa molt de curar. Una ofensa verbal pot fer tant de mal com una ofensa física. Potser si uns i altres aprenem a controlar el caràcter, evitarem ofenses, cicatrius que perduren... amistats que es perden...
Van passar els dies, i el jovenet finalment va poder anunciar al seu pare que ja no quedaven claus darrera de la porta. El seu pare el va agafar de la mà, el va acompanyar fins a la porta i li va dir: "Has treballat fort, fill meu, però mira tots aquests forats que han quedat darrera de la porta... Mai més no serà la mateixa que abans. Cada vegada que tu perds la paciència amb algú, deixes unes cicatrius igual que les que veus aquí”.
Moltes vegades perdem la paciència, i podem arribar fins i tot a insultar. I moltes vegades retirem el que hem dit... Però el fet de dir-ho i la forma de dir-ho... deixen senyal, una cicatriu que a vegades costa molt de curar. Una ofensa verbal pot fer tant de mal com una ofensa física. Potser si uns i altres aprenem a controlar el caràcter, evitarem ofenses, cicatrius que perduren... amistats que es perden...
L’HOME PRUDENT:
Es diu, es conta i comenten que hi havia una vegada, fa ja molt i
molt de temps, uns camperols que vivien de la terra. Eren gent molt humil, però
al mateix temps, amb una saviesa que neix de la tradició heretada i del
contacte amb la natura i amb les forces vives de la terra i de l’Univers.
Tenien un fill adolescent que treballava amb el seu pare els camps que els hi
donaven el just per a viure
Un dia, el jove va anar a veure el seu pare tot esvarat
- Pare, pare, quina desgràcia. El cavall ha marxat i ara ja no podrem conrear els camps. Ens morirem de fam!!
- Per què li dius desgràcia, fill meu? Ja veurem que ens porta el temps, mai se sap si el que ens passa és sort o desgràcia
Als pocs dies d’aquesta conversa, va tornar el cavall amb una euga salvatge. I el fill va anar corrents al seu pare, cridant
- Mira, pare, quina sort que tenim. Ha tornat el cavall amb una egua. Ara els podrem fer criar i podrem vendre els poltres. Com tu deies no ha estat una desgràcia, és una gran sort!!
- Vols dir? Ja veurem el que ens porta el temps – Va contestar altre cop el seu pare
Als pocs dies, el jove va intentar colcar l’euga i domar-la i aquesta, no acostumada a ser muntada, es va encabritar tirant-lo a terra, trencant-se el jove una cama
- Quina desgràcia més gran, pare. Ara no podré sembrar l’hort ni ajudar-te amb la sega. I vénen temps de molta feina!!
Altre cop, el seu pare li va dir:
- Per què li dius desgràcia? Ja veurem que ens porta el temps
- Ara sí que no t’entenc – va saltar el jove amb ràbia i dolor - Estic amb la cama trencada, tu i la mare no podeu amb tot, la collita se’ns podrirà al camp i saps que això voldrà dir que passarem fam a l’hivern, i encara dius que no saps si és o no una desgràcia?
Ara, als pocs dies, quan van passar els soldats del rei buscant joves per endur-se’ls a la guerra, va veure ben clar la saviesa del seu pare. En tot el poble, l’únic jove que no es van endur a una mort quasi segura en el camp de batalla, va ser a ell, postrat com estava al llit sense poder caminar ni muntar el cavall”
Un dia, el jove va anar a veure el seu pare tot esvarat
- Pare, pare, quina desgràcia. El cavall ha marxat i ara ja no podrem conrear els camps. Ens morirem de fam!!
- Per què li dius desgràcia, fill meu? Ja veurem que ens porta el temps, mai se sap si el que ens passa és sort o desgràcia
Als pocs dies d’aquesta conversa, va tornar el cavall amb una euga salvatge. I el fill va anar corrents al seu pare, cridant
- Mira, pare, quina sort que tenim. Ha tornat el cavall amb una egua. Ara els podrem fer criar i podrem vendre els poltres. Com tu deies no ha estat una desgràcia, és una gran sort!!
- Vols dir? Ja veurem el que ens porta el temps – Va contestar altre cop el seu pare
Als pocs dies, el jove va intentar colcar l’euga i domar-la i aquesta, no acostumada a ser muntada, es va encabritar tirant-lo a terra, trencant-se el jove una cama
- Quina desgràcia més gran, pare. Ara no podré sembrar l’hort ni ajudar-te amb la sega. I vénen temps de molta feina!!
Altre cop, el seu pare li va dir:
- Per què li dius desgràcia? Ja veurem que ens porta el temps
- Ara sí que no t’entenc – va saltar el jove amb ràbia i dolor - Estic amb la cama trencada, tu i la mare no podeu amb tot, la collita se’ns podrirà al camp i saps que això voldrà dir que passarem fam a l’hivern, i encara dius que no saps si és o no una desgràcia?
Ara, als pocs dies, quan van passar els soldats del rei buscant joves per endur-se’ls a la guerra, va veure ben clar la saviesa del seu pare. En tot el poble, l’únic jove que no es van endur a una mort quasi segura en el camp de batalla, va ser a ell, postrat com estava al llit sense poder caminar ni muntar el cavall”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada